Aquella tarda de diumenge el meu pare em va acabar portant al Teatre Nacional. Als meus onze anys, quan ja havia començat a perdre visió, m’encantava aquell edifici, majestuós i sobri a la vegada. Però el que més m’agradava eren les olors dels jardins del voltant. Sobretot la de l’eucaliptus. Al meu pare també li agradava, de fet va ser ell el que em va afeccionar als llargs passeigs entre els arbres.
La festa d’inauguració de la obra es feia al vestíbul del TNC, i hi van anar moltes celebritats del món de la cultura catalana. Jo amb prou feines reconeixia algú, però ja m’estava acostumant a intuir les persones més que a veure-les. El meu pare tenia el paper protagonista de la funció i, entre entrevistes i canapès, no va poder fer-me atenció en tota l’estona. En aquella època va ser quan el van batejar com “la millor mirada de Catalunya”, però no duraria gaire temps.
Dos mesos després d’allò, va tenir l’accident. El primer any, la societat catalana va recolzar el meu pare, però després tothom se’n va anar oblidant, i no va poder actuar mai més. Els seus ulls van deixar de parlar com abans ho feien. Jo en canvi vaig recuperar la vista gràcies als prestigiosos especialistes que els meus pares van poder pagar. Però els diners no poden tornar al meu pare ni la visió ni el futur prometedor que li va ser esguerrat. L’odi l’ha envaït, sobretot contra els metges, que no li donen esperances, encara que jo crec que no són els culpables.
Tot i això hi ha un moment en què la seva amargor s’esvaeix, un instant que ningú entén com jo: les caminades pel parc amb la olor dels eucaliptus, la qual als dos ens omple d’una dolça nostàlgia.
Diego Garrido Zújar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada