Va obrir els ulls. Pocs segons li va costar reconèixer que jeia estirada a terra, panxa avall; el te encara era calent. Trossos de la tassa de ceràmica s'escampaven de manera amenaçadora pel seu voltant, i es va preguntar què feia allà, en aquella posició.
Les crosses, una a cada costat del seu cos, li havien fallat segons abans, i la cadira de rodes reposava metres enrere, on s'havia convençut de dir-li adéu per sempre. Un cop més, però, havia fracassat. Fruit d'això, i entre plors, va pressionar amb la seva mà els fragments ceràmics que li eren molt més propers que aquella vella sensació d'independència motora.
Frustració era el sentiment més freqüent en la seva vida quotidiana. Se sentia dependent i feble, vulnerable en qualsevol situació i a qualsevol mal. La seva mare tenia raó: mai havia tornat a ser la mateixa des de l'accident quatre mesos enrere, però això a ella li era indiferent.
No li importava perquè, mal que lluny, besllumava l'esperança. Una llum tènue al final d'aquell pou de sacrificis l'envalentia a seguir-ho intentant cada dia, encara que cada cop se sentís amb menys forces. La sang i el te es mesclaven, i tacaven de forma salvatge la taula que, en recolzar-se per no caure definitivament, havia fet cedir fins al terra.
Llum, sempre la llum. Esperança per sobre de totes les decepcions, de tots els intents fallits. Com feia sempre, es va servir de suports estratègicament col·locats per a tal efecte, i es va alçar. La flama de la victòria llunyana encara enlluernava els seus ulls, i va somniar de nou recuperar la mobilitat mentre preparava una nova tassa de te.
Gerard Dominguez i Reig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada