Quan apareixien els primers rajos de llum que es pronunciaven a través de les escletxes de la persiana que mai acabava de tancar correctament dins l’habitació, era quan sabia que m’havia d’aixecar per a començar un nou dia. Per molt adormit que estigués, només al veure la primera llum blava (groga no, ja que a la meva habitació el sol no tocava directament), no tenia més son (que en realitat si) i em despertava per quedar-me uns moments a rumiar com m’anava a la vida i quines sorpreses podria trobar-me el dia que tenir per endavant. Anomenava sorpreses a tot el que em succeís durant el dia, ja tot el que passa fora de la rutina són coses que no t’esperes, de tal manera que són sorpreses.
Llevar-se per fer coses és pot ser, l’element de la vida, en el sentit de que la vida consisteix en això, fer coses. I fer-les tal i com diuen les cançons o els anuncis publicitaris o les pelis on els protagonistes tenen aventures emocionants i successos que estimulen la rutina de la vida. “Fer coses per a recordar-les”, és el que pensava cada mati quan em llevava i veia els primers raig de llum. Els raig em deien “ja hi ha llum, ja pots mirar de (fer coses) viure la vida. Cada dia és un dia nou i cada dia era una aventura. Cada dia, em llevava per veure que succeiria avui.
Però ara ja no. Ja no veig els raig de llum. La llum pot ser hi és, però com no la veig no ser si és hora de fer coses. Ja no miro per fer coses i viure la vida. Ja no miro les coses de la vida ni veig els primers raig de sol per que finalment la ceguera em va arribar per complet prenent-me la possibilitat de veure la llum d’un nou dia i saber que era el moment de llevar-se per a viure un dia nou. Cec per sempre; per mai més veure la llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada