Des de feia uns dies semblava que el món havia apagat els seus colors. Tot ho veia confús i borrós. En aquells moments incerts, jo era com aquell pintor que en finalitzà l’obra pictòrica, espera que aquesta en sigui l’obra debutant a ser obra mestra. Així, com l’artista que en aplicar el darrer traç, l’última taca de color que sintetitza tot el que volia expressar-hi, finalitza la seva funció. Llavors es mira el llenç policromat, volent-lo admirar però decideix que no li agrada el que veu, com ho veu.
De repent, agafa el pot de dissolvent que al costat de la paleta de colors esguarda i l’evoca damunt la dansa cromàtica que fa uns instants havia imprès
harmònicament, desfent-ne així els colors i mutilant-ne les formes. Tot perquè no li agrada el que veu, com ho veu.
Surto al carrer decidit agafar el primer tren en direcció cap el pròxim horitzó, destinació indefinida, per el moment. Baixo les escales apressuradament, el tren esguarda estacionat, quiet a l’andana. Indecís pujo el peu a l’escaleta i em
situo dins i d’esquena a la porta que seguidament es tanca.
Entre tant, em pregunto si aquest dia tant fosc i monocrom, decadent i humit, finalitzarà en algun moment les seves llargues hores donant pas a un nou capvespre, sent aquest el presumpte anunciador d’un nou matí.
Encara no m’he assegut, però fixo com a immediat objectiu un brut seient buit.
En el mateix instant, alço el cap i la mig veig a ella. M’hi sec al davant. Sé que em mira i jo l’admiro a ella. No sembla tenir res d’especial però m’inspira com la
mussa que visita a l’artista cada diumenge. Xerrem de tot i de res, en l’aire es respira la complicitat de qui amb la rapidesa d’un instant se sent enamorat. El
tren arriba a la seva destinació. Baixem del vagó i ens despedim amb un sincer i melancòlic “ a reveure”.
Continuo el meu camí amb un regust amarg que poc a poc comença a esvair-se i a formar part del passat. Alço la vista intuint que ja és capvespre. L’encís d’un nou aire m’acarona amb noves olors i als meus ulls hi torno a veure tota una paleta de colors. Retrobo el groc alegre i el verd d’esperança, la llum i les formes encisadores oblidades. El goig retorna al meu cor i m’adono que no vull entrar mai més en el món gris i borrós de la depressió.
De repent, agafa el pot de dissolvent que al costat de la paleta de colors esguarda i l’evoca damunt la dansa cromàtica que fa uns instants havia imprès
harmònicament, desfent-ne així els colors i mutilant-ne les formes. Tot perquè no li agrada el que veu, com ho veu.
Surto al carrer decidit agafar el primer tren en direcció cap el pròxim horitzó, destinació indefinida, per el moment. Baixo les escales apressuradament, el tren esguarda estacionat, quiet a l’andana. Indecís pujo el peu a l’escaleta i em
situo dins i d’esquena a la porta que seguidament es tanca.
Entre tant, em pregunto si aquest dia tant fosc i monocrom, decadent i humit, finalitzarà en algun moment les seves llargues hores donant pas a un nou capvespre, sent aquest el presumpte anunciador d’un nou matí.
Encara no m’he assegut, però fixo com a immediat objectiu un brut seient buit.
En el mateix instant, alço el cap i la mig veig a ella. M’hi sec al davant. Sé que em mira i jo l’admiro a ella. No sembla tenir res d’especial però m’inspira com la
mussa que visita a l’artista cada diumenge. Xerrem de tot i de res, en l’aire es respira la complicitat de qui amb la rapidesa d’un instant se sent enamorat. El
tren arriba a la seva destinació. Baixem del vagó i ens despedim amb un sincer i melancòlic “ a reveure”.
Continuo el meu camí amb un regust amarg que poc a poc comença a esvair-se i a formar part del passat. Alço la vista intuint que ja és capvespre. L’encís d’un nou aire m’acarona amb noves olors i als meus ulls hi torno a veure tota una paleta de colors. Retrobo el groc alegre i el verd d’esperança, la llum i les formes encisadores oblidades. El goig retorna al meu cor i m’adono que no vull entrar mai més en el món gris i borrós de la depressió.
Rosa Pasqual
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada