La suau brisa minvava la calor dels rajos. Tot i haver triat una samarreta tres quarts que em feia tenir una mica de fred amb aquest vent, encara creia que anava massa abrigada. El temps havia dit que el cel estaria tapat i disminuirien les temperatures, però semblava que cap núvol era capaç de desafiar l’esplendor del sol. En tot l’ambient es podia sentir la festivitat del dia. Els nens cridaven: “Roses a tres euros! Que ens vol ajudar a finançar-nos el viatge de final de curs?” No vaig poder evitar somriure, encomanaven la seva il·lusió! També podia sentir les paraules d’agraïment de les parelles. Fins el moment, cap noia havia hagut de reclamar la seva rosa ni cap noi el seu llibre.
De cop les vaig sentir, les seves passes, inconfusibles després de tantes estones compartides. Però hi havia una cosa diferent: a mida que s’apropava, anava adoptant una velocitat més lenta. Encara creia que em podia sorprendre! Vaig preferir no xafar-li res i el vaig deixar pintar-me un somriure als llavis al posar la rosa a prop del meu nas. Cada any aconseguia adquirir-ne una amb millor olor. No ho veia, però sabia que estava esperant el meu regal. La meva germana m’havia llegit mil i un resums, només esperava que el que havia triat li agradés de debò. Suposo que no deixa de el que totes les noies intenten.
Sóc cega, però el meu Sant Jordi és com el de qualsevol altra noia. No he vist la felicitat de les persones en els seus actes, sinó en les seves paraules; no m’ha enlluernat el vermell de les roses, he apreciat la seva bellesa en l’encisador aroma; no he vist l’agraïment del meu noi en els seus ulls, però ho he sentit al meu cor.
Aida Corón
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada