La primera nit
Sota la
llengua blava dels llençols
Sense temps ni
espera
La pell suada
era l’última
frontera
Érem,
dos cossos nus,
i una carícia
salvatge
i jo et
respirava
i tu em
respiraves
i el llit es
desfeia
i des de ben
endins
ens parlàvem
Una dansa de
gemecs
Una sola ànima
Era de nit, i
l’habitació un
secret
d’aquells que
no es poden dir,
perquè no hi
ha paraules
I de matí,
l’home
que ha passat
les hores mirant els somnis d’ella
pregunta:
Ma, sei stata
prima con un disabile?*
I la dona li diu
que mai
Que ella ha
estimat un home
Un home que no
arriba a l’armari dels cereals,
Un home que
triga dues hores per dutxar-se
Un home que no
té pessigolles als peus
Un home que
camina assegut
Un home que
camina
I la dona,
desperta i blanca d’hivern,
somriu
Diu,
que ella ha
estimat un Home.
* Però, que hi has estat abans amb un discapacitat?
Autora: Alba Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada